El topònim Benetússer té la seua arrel i explicació en el món àrab. Va ser el 1240 quan el municipi apareix ressenyat en el Llibre del Repartiment, codi en el qual es detalla el repartiment de terres després de la conquesta de Jaume I, com Benitúzem, forma composta de Beni- (plural d'Ibn = fill de) i Túzem (antic topònim de Tunis).

L'origen de Benetússer com a alqueria mora “dels fills o descendents de Túzem” ho confirma també la ceràmica trobada durant les excavacions arqueològiques realitzades el 1987 en la plaça de l'Església. Esta ceràmica, d'una bellíssima combinació de verd i manganés, està datada en la segona meitat del segle X, quan els Califes Omeies governaven la península i la decoració que s'imitava era la de Còrdova.

* Per a saber més sobre el tresor ceràmic de Benetússer, es recomana acudir al llibre La cerámica califal de Benetússer, obra de Felisa Escribà. En l'actualitat, les troballes estan exposades en el Museu Estatal de Ceràmica i Arts Decoratives “González Martí” de València.

Després de la conquesta feudal, Benetússer va ser repoblat per famílies oriündes de Catalunya, Aragó i Montpeller (França). Els Giner de Rabassa eren senyors feudals del municipi allà per l'any 1351, a pesar que el llinatge va derivar el 1412, per diversos parentius, en la família senyorial dels Rabassa de Perellós.

En esta època medieval, va ser construïda l'Església, que feia les funcions al mateix temps de capella del castell, i l'encara visible porta d'entrada al jardí palatí, popularment coneguda com la porta de Favara.

L'any 1884, la filla dels marquesos de Dosaigües i senyors de Benetússer, la senyora Sofía Dais Puigmoltó, es va casar amb el comte de Berbedel, i el matrimoni va heretar el palau de Benetússer, amb les seues possessions i terres. Este edifici va ser derrocat l'any 1934. El doctor Vicente Navarro Soler, en la seua obra Topografía Médica de Benetússer, descriu l'antic castell de la manera següent:

La porta municipal dóna a la plaça del Castell, i és d’arc redó i de voltes de pedra. Hi ha cotxeres, grans patis, cavallerisses, unes altres dependències auxiliars, un caragol cònic sobre el qual descansa l’escala voladissa, i tot cobert de voltes d’aresta, últim centelleig de l’art gòtic. El pis principal consta diàfanes estances, el sostre de les quals està format només per les bigues de l’entramat superior. El sòl és de taulellets, amb bancs de pedra als festejadors, les portes fan de comunicació. En elles, s’aprecien ornaments de fusteria blasonada. La sala immediata a l’escala és palatina i manca de vestíbul. Als porxes de l’edifici, es guardaven les collites. Completa el palau un hort de quatre hectàrees, que estigué envoltat en el seu temps per tàpies, les quals han desaparegut en l’actualitat.