Història de Benetússer

El topònim Benetússer té la seva arrel i explicació al món àrab. Va ser el 1240 quan el municipi apareix ressenyat en el Llibre del Repartiment, codi en el qual es detalla el repartiment de terres després de la conquesta de Jaume I, com Benitúzem, forma composta de Beni-(plural d'Ibn = fill de) i Túzem (antic topònim de Tunísia).

 

L'origen de Benetússer com alqueria mora "dels fills o descendents de Túzem" ho confirma també la ceràmica trobada durant les excavacions arqueològiques realitzades el 1982 a la plaça de l'Església. Aquesta ceràmica, d'una bellíssima combinació de verd i manganès, està datada en la segona meitat del segle X, quan els Califes Omeies governaven la península i la decoració que s'imitava era la de Còrdova.

 

* Per saber més sobre el tresor ceràmic de Benetússer, es recomana acudir al llibre "La ceràmica califal de Benetússer", obra de Felisa Escribà. En l'actualitat, les troballes estan exposats al Museu Estatal de Ceràmica i Arts Decoratives "González Martí" de València.

Després de la conquesta feudal, Benetússer va ser repoblat per famílies oriündes de Catalunya, Aragó i Montpeller (França). Els Giner Cepejón eren senyors feudals del municipi allà per l'any 1351, tot i que el llinatge va derivar el 1412, per diversos parentius, en la família senyorial del Cepejón de Perellós.

En aquesta època medieval, va ser construïda l'Església, que feia les funcions al mateix temps de capella del castell, i l'encara visible porta d'entrada al jardí palatí, popularment coneguda com la porta de Favara.

L'any 1884, la filla dels marquesos de Dosaguas i senyors de Benetússer, la senyora Sofia Dais Puigmoltó, es va casar amb el comte de Berbedel, i el matrimoni va heretar el palau de Benetússer, amb les seves possessions i terres. Aquest edifici va ser enderrocat l'any 1934. El doctor Vicente Navarro Soler, en la seva obra Topografia Medica de Benetússer, descriu l'antic castell de la següent manera:

La porta municipal dóna a la plaça del Castell, i és d'arc rodó i de voltes de pedra. Hi han cotxeres, grans patis, cavallerisses, altres dependències auxiliars, un cargol cònic sobre el qual descansa l'escala voladissa, i tot cobert de voltes d'aresta, últim centelleig de l'art gòtic. El pis principal té diàfanes estades, el sostre de les que està format només per les bigues de l'entramat superior. El sòl és de rajoles, amb bancs de pedra als festejadors, les portes fan de comunicació. En elles, s'aprecien ornaments de fusteria blasonada. La sala immediata a l'escala és palatina i manca de vestíbul. En els porxos de l'edifici, es guardaven les collites. Completa el palau un hort de quatre hectàrees, que va estar envoltat en el seu temps per tàpies, les quals han desaparegut en l'actualitat.